Fins Aviat

 

I és així com em puc despedir d'un artista, que en ha donat vida i cançons, ens ha donat moments innolvidables i ha fet que la nostra manera de veure el món hagi canviat. Gràcies.

 

P.D.: Post curtet. Demà calçotada. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Gràcies. 

 

 

[@more@]

Quant a aiguades

Espectant, mirant el món amb uns ulls neguitossos; sí, aquesta sóc jo i la més fidel reproducció de mi.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Nostàlgia d’alguna cosa

 Fins Aviat, Lluís.

 


 

Estic cansada de tanta repressió, de que et persegueixen, de que la gent, no tingui res més a fer que destrossar edificis. Cansada de moltíssimes coses, fins i tot d'escriure examens i posts, els dits em fan mal i ja no sé que fer. No entenc com us pus estar dient aquestes coses si després estic escrivint aquí. Cansada de gent pesada, nerviosa, i que s'inventa coses. Cansada de l'Access…Buf de moltes coses.

Menys mal que encara tinc al meu costat persones increíbles. Amics, estimats, familia, tots ells fan possible que la meva vida en aquest món (tant desastrós i trist) sigui més feliç i que en algun moment o altre pugui desconectar de tantes preocupacions. I dic gràcies a persones amb nom propi i no amb nicks o amb ombres que els persegueixen…:

 – Gràcies a tota la gent Skarabanya. Gràcies a tota la gent que he conegut al Racó. Gràcies a les amigues de l'escola Bonanova. Gràcies a la gent de la Massana. Gràcies a la gent de la regió del Camp. Gràcies a tot aquell que es senti sectari a la seva manera però que et respecti. Gràcies a en Carles, perquè ets el millor que m'ha passat mai.

 – I, sobretot gràcies a la meva família. Gràcies als meus pares i al meu germà.

Encara que ja no hi hagin persones importants a la meva vida entre nosaltres, els seguiré recordant, sobretot a la meva àvia (que descansi en pau). Gràcies àvia. 

 

Avui toca cançó.

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s´apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.

I vivim, vivim, vivim somiant
empeny fins que algun dia siga realitat

Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l´esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

I vivim, vivim, vivim somiant
empeny fins que algun dia siga realitat

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

i vivim, vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

(Feliu Ventura – Que no s'apague la llum) 

 

Inocent

 

 

 

 

 

 

[@more@]

Quant a aiguades

Espectant, mirant el món amb uns ulls neguitossos; sí, aquesta sóc jo i la més fidel reproducció de mi.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Nostàlgia d’alguna cosa

  1. Anna diu:

    ei que no sabia que tenies bloc, mea culpa ! Ara et pose l’enllaç. Un petó i fins demà, o fins d’aqui una estona…perquè redéu què tard és !!!

    Anna

  2. Marta diu:

    m’encanta aquesta cançó a dues veus amb en Lluís i en Feliu, simplement deliciosa! 😀

Els comentaris estan tancats.