SOS TERRA

 

A la tardor de 1989 diverses entitats ecologistes catalanes varen rebre informació sobre la preparació del 20è aniversari de la celebració per primera vegada al món del DIA DE LA TERRA. Això va fer que a iniciativa d’Alternativa Verda i de l’ADENC es creés la Comissió Catalana del Dia de la Terra (organització informal sense personalitat jurídica que va arribar a agrupar una trentena d’entitats). L’any 1996 el secretariat de la Comissió Catalana del Dia de la Terra, havent consultat diverses entitats, va procedir a inscriure una associació amb la denominació Dia de la Terra (número d’inscripció de l’associació: 18.739 del registre de Barcelona)

La junta directiva avui està presidida per en Martí Boada, essent vice-presidenta na Maria Laffitte, secretari en Josep Puig i tresorera na Carme Conejo.

L’associació està oberta a persones físiques i jurídiques que adoptin El Compromís Verd i Els Principis Valdes respectivament.

 
L’ associació Dia de la Terra té per objectiu principal celebrar cada 22 d’abril el DIA DE LA TERRA i mantenir viu l’esperit d’aquest dia durant la resta de l’any (Fem que cada dia sigui el Dia de la Terra ! és un lema que l’associació fa servir habitualment). Per això l’associació manifesta en l’article 2 dels seus estatuts que els seus objectius són educatius, culturals i socials, i es concreten en la potenciació, organització i coordinació d’activitats entorn del Dia de la Terra.

 

L’objectiu de l’associació Dia de la Terra és caminar vers una nova visió de la Terra com la nostra casa comuna, crear una mentalitat global que permeti actuar activament per afrontar els problemes ecològics, ja sigui personalment o col·lectivament, localment o regional/nacionalment; partint de la base que tothom té quelcom a aportar. Es tracta de fer possibles canvis efectius i d’ampli abast en la legislació, les institucions, les actituds i els estils de vida individuals, col·lectius i empresarials de forma que les actuals relacions de domini sobre la Terra i les persones es transformin en relacions harmòniques de col·laboració mútua.

L’àmbit d’actuació de l’associació Dia de la Terra és Catalunya.

L’associació s’adreça a totes les persones que fan vida i treballen a Catalunya.

 [http://www.diadelaterra.org/page.php?chapter=73&isSubchapter=false]

 

 Perquè solucionar el problema del canvi climàtic encara és una solució

[@more@]



Comentaris tancats a SOS TERRA

Lo vi de la llibertat

Crònica breu:

Arribes a Sants, corres per comprar el bitllet, puges al tren, i patapam a Vilanova i la Geltrú parats 30 minuts (AGH!). Després el paio es folla i arribo a Reus 10 minuts més tard.

Arribo a la Palma, i com de costum començo a donar mil petons a tot quisqui! Coi quanta gent hi havia!! Parem la taula, perquè en sr. Papell havia portat més gent del compte i no hi cabiem, juasjuas! Comencem a menjar! Coi quants calçots m'he fotut..ara no tinc ni espai pel sopar..I comencem a beure, i a beure cada cop més! Fins que alfinal la cogorza és tant considerable que no t'aguantes ni de peu xDD. Arriba en Miquel del Roig, i tots a fer el hool (és que é molt gran aquest bon home)…I d'aquí fins al final…Beure, Cantar, Saltar i Riure (sip..sembla una cançó dels Pets xDD) Parla en Vendrell i patapam! Ressó a tot arreu… xDD Podria dir moooltes més coses..però ja m'he estès suficient xD Apali a descansar..

pd: Vi: Solà Fred. D.O. Masroig. (M'he endut una ampolla xDDDDD)

Gent que hi havia:

– Núria (leowk), Carles, Carles Caparrós, Alba, Natàlia, Àlex, Jordi Moli Moli Molineeera, Pau, Gerard, Oriol, Marc, Núria (Valls), Anna, Anna (estelada), Jordi (Boikot), Joan (valenciaroja), Jordi Rofes, Empar, Oriol (Papell), Benach xD(suposo q es diu Sergi xD), amics d'en Papell, nous militants…Buf!

Si és que Reus ha canviat molt, hi ha gent nova però tots molt macos. SEmpre treballant i sempre endavant! I amb l'aportació del vi i d'en Vendrell ha fet que hagi sigut una gran calçotada 😀

Us faig publicitat del vi:

 

Solà Fred. Montsant. Denominació d'origen: Masroig. 

[@more@]



Comentaris tancats a Lo vi de la llibertat

Lo vi de la llibertat

Crònica breu:

Arribes a Sants, corres per comprar el bitllet, puges al tren, i patapam a Vilanova i la Geltrú parats 30 minuts (AGH!). Després el paio es folla i arribo a Reus 10 minuts més tard.

Arribo a la Palma, i com de costum començo a donar mil petons a tot quisqui! Coi quanta gent hi havia!! Parem la taula, perquè en sr. Papell havia portat més gent del compte i no hi cabiem, juasjuas! Comencem a menjar! Coi quants calçots m'he fotut..ara no tinc ni espai pel sopar..I comencem a beure, i a beure cada cop més! Fins que alfinal la cogorza és tant considerable que no t'aguantes ni de peu xDD. Arriba en Miquel del Roig, i tots a fer el hool (és que é molt gran aquest bon home)…I d'aquí fins al final…Beure, Cantar, Saltar i Riure (sip..sembla una cançó dels Pets xDD) Parla en Vendrell i patapam! Ressó a tot arreu… xDD Podria dir moooltes més coses..però ja m'he estès suficient xD Apali a descansar..

pd: Vi: Solà Fred. D.O. Masroig. (M'he endut una ampolla xDDDDD)

Gent que hi havia:

– Núria (leowk), Carles, Carles Caparrós, Alba, Natàlia, Àlex, Jordi Moli Moli Molineeera, Pau, Gerard, Oriol, Marc, Núria (Valls), Anna, Anna (estelada), Jordi (Boikot), Joan (valenciaroja), Jordi Rofes, Empar, Oriol (Papell), Benach xD(suposo q es diu Sergi xD), amics d'en Papell, nous militants…Buf!

Si és que Reus ha canviat molt, hi ha gent nova però tots molt macos. SEmpre treballant i sempre endavant! I amb l'aportació del vi i d'en Vendrell ha fet que hagi sigut una gran calçotada 😀

Us faig publicitat del vi:

 

Solà Fred. Montsant. Denominació d'origen: Masroig. 

[@more@]



Comentaris tancats a Lo vi de la llibertat

Fins Aviat

 

I és així com em puc despedir d'un artista, que en ha donat vida i cançons, ens ha donat moments innolvidables i ha fet que la nostra manera de veure el món hagi canviat. Gràcies.

 

P.D.: Post curtet. Demà calçotada. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Gràcies. 

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a Fins Aviat

Nostàlgia d’alguna cosa

 Fins Aviat, Lluís.

 


 

Estic cansada de tanta repressió, de que et persegueixen, de que la gent, no tingui res més a fer que destrossar edificis. Cansada de moltíssimes coses, fins i tot d'escriure examens i posts, els dits em fan mal i ja no sé que fer. No entenc com us pus estar dient aquestes coses si després estic escrivint aquí. Cansada de gent pesada, nerviosa, i que s'inventa coses. Cansada de l'Access…Buf de moltes coses.

Menys mal que encara tinc al meu costat persones increíbles. Amics, estimats, familia, tots ells fan possible que la meva vida en aquest món (tant desastrós i trist) sigui més feliç i que en algun moment o altre pugui desconectar de tantes preocupacions. I dic gràcies a persones amb nom propi i no amb nicks o amb ombres que els persegueixen…:

 – Gràcies a tota la gent Skarabanya. Gràcies a tota la gent que he conegut al Racó. Gràcies a les amigues de l'escola Bonanova. Gràcies a la gent de la Massana. Gràcies a la gent de la regió del Camp. Gràcies a tot aquell que es senti sectari a la seva manera però que et respecti. Gràcies a en Carles, perquè ets el millor que m'ha passat mai.

 – I, sobretot gràcies a la meva família. Gràcies als meus pares i al meu germà.

Encara que ja no hi hagin persones importants a la meva vida entre nosaltres, els seguiré recordant, sobretot a la meva àvia (que descansi en pau). Gràcies àvia. 

 

Avui toca cançó.

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s´apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.

I vivim, vivim, vivim somiant
empeny fins que algun dia siga realitat

Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l´esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

I vivim, vivim, vivim somiant
empeny fins que algun dia siga realitat

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

i vivim, vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

(Feliu Ventura – Que no s'apague la llum) 

 

Inocent

 

 

 

 

 

 

[@more@]

2s comentaris

Aigua

 T'estaves morint, necessitaves aigua, necessitaves sobreviure d'aquell desert ple d'ànimes pèrdudes. Estaves desesperat i veies oasis on no hi eren. Fins que vas perdre el coneixement. 

De cop, et vas despertar en un indret fantasmagòric i pensaves que havies mort; però, com era possible si no havies vist cap mena de llum estranya ni haver vist tota la teva vida passar en uns instants ?

Estaves viu, i l'únic que recordaves era que volies aigua. Vas buscar per la casa, fins que finalment vas trobar una pica rudimentaria i una aixeta amb un tó platejat blavós. Era igual la resta, només volies obrir l'aixeta i beure aigua. No et vas ni adonar-te que havia un cartell estrany a la paret.

Vas obrir l'aixeta i vas intentar beure aigua, però no ho vas aconseguir. D'alguna manera, no podies beure d'aquella aigua. Veies que se't mullaven les mans, que feia un sorollet agrdable; però no aconseguies beure ni un glop.

Va ser aleshores, quan et vas adonar que allò era un miratge. Si haguèssis tancat l'aixeta tots aquells cops que no ho feies, si t'haguèssis dutxat enlloc de banyar-te, si haguèssis tancat l'aixeta quan rentaves els plats, si no l'haguèssis llençat; ara tindries aigua.

L'aigua dolça i potable és un be de tots. No la malgastis. 


Fàcil – Els pets 

Tardes de pluja, roba de colors,
La teva esquena nua dins l’aigua,
Dos o tres notes d’aquella cançó
Que ho tornen tot
Tan fàcil


Capses de fusta, vint-i-dos petons,
Nits a la fresca, una de cada,
Les teves cuixes sota els meus llençols
Que ho tornen tot
Tan fàcil.

Tanta ressaca per tan poc alcohol,
Matins de vermut i diari.
Coses menudes,
petites engrunes,
Eclipsis de lluna
Tresors que et caben a la mà.

Una mirada, hores sense son,
Gust de maduixa en els teus llavis,
Trossos de vida sense cap valor
Que ho tornen tot
Tan fàcil.

Que ho tonen tot
Tan fàcil.

 

[ Fotografia: feta aquesta tarda. Títol: Gotes perdudes ] 

[@more@]

Comentaris tancats a Aigua

Aigua

 T'estaves morint, necessitaves aigua, necessitaves sobreviure d'aquell desert ple d'ànimes pèrdudes. Estaves desesperat i veies oasis on no hi eren. Fins que vas perdre el coneixement. 

De cop, et vas despertar en un indret fantasmagòric i pensaves que havies mort; però, com era possible si no havies vist cap mena de llum estranya ni haver vist tota la teva vida passar en uns instants ?

Estaves viu, i l'únic que recordaves era que volies aigua. Vas buscar per la casa, fins que finalment vas trobar una pica rudimentaria i una aixeta amb un tó platejat blavós. Era igual la resta, només volies obrir l'aixeta i beure aigua. No et vas ni adonar-te que havia un cartell estrany a la paret.

Vas obrir l'aixeta i vas intentar beure aigua, però no ho vas aconseguir. D'alguna manera, no podies beure d'aquella aigua. Veies que se't mullaven les mans, que feia un sorollet agrdable; però no aconseguies beure ni un glop.

Va ser aleshores, quan et vas adonar que allò era un miratge. Si haguèssis tancat l'aixeta tots aquells cops que no ho feies, si t'haguèssis dutxat enlloc de banyar-te, si haguèssis tancat l'aixeta quan rentaves els plats, si no l'haguèssis llençat; ara tindries aigua.

L'aigua dolça i potable és un be de tots. No la malgastis. 


Fàcil – Els pets 

Tardes de pluja, roba de colors,
La teva esquena nua dins l’aigua,
Dos o tres notes d’aquella cançó
Que ho tornen tot
Tan fàcil


Capses de fusta, vint-i-dos petons,
Nits a la fresca, una de cada,
Les teves cuixes sota els meus llençols
Que ho tornen tot
Tan fàcil.

Tanta ressaca per tan poc alcohol,
Matins de vermut i diari.
Coses menudes,
petites engrunes,
Eclipsis de lluna
Tresors que et caben a la mà.

Una mirada, hores sense son,
Gust de maduixa en els teus llavis,
Trossos de vida sense cap valor
Que ho tornen tot
Tan fàcil.

Que ho tonen tot
Tan fàcil.

 

[ Fotografia: feta aquesta tarda. Títol: Gotes perdudes ] 

[@more@]

Comentaris tancats a Aigua

Tu

Era mitjans de juny, i no tenia cap plan important per fer. En Lluís, un gran amic, em va trucar i em va convèncer per anar a ensobrar, -una tasca prou interessant-. Vam arribar i havien els típics de sempre, alguns ja no hi són; i fixant-me vaig veure una persona que no havia vist mai. No se com em va mirar amb una mirada que em semblava familiar, però no acabava d'entendre el perquè d'aquesta sensació.

L'inici de la conversa amb ell, va ser un toc dèspota, però jo em vaig quedar sorpresa igualment. A l'hora de dinar, li vam comentar que vingués amb nosaltres a dinar, però no va voler. Arran d'aquell dia no el vaig tornar a veure, i l'únic que recordava d'ell eren dos fets especials, que sempre estigués cantant una cançó d'Obrint Pas i que em digués "no tinc res a dir-te".

Al cap d'unes setmanes, el vaig tornar a veure. Aquest cop era de nit, i jo estava treballant venent samarretes. Em va buscar amb la mirada, i em va fer un gest que el vaig entendre d'una altra manera. Vaig anar rere d'ell, però havia desaparegut en la multitud. Més tard, va tornar a aparèixer, i va parlar amb mi. Em va comprar un encenedor, i després va tornar a desaparèixer.

Va passar un mes, i les casualitats de la vida em van portar fins a ell. Potser vaig fer mal a dues persones, però jo ja m'hi havia fixat des de feia temps en aquella persona, i la volia aconseguir. I així va ser.  Vam passar dues setmanes fantàstiques, fins que al 3 de setembre de 2005, em va fer feliç.

Des d'aleshores, estic amb ell, i sóc la persona més afortunada del món.

Gràcies Carles. 


 

 

 

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a Tu

Canvi de rutina

Ella era valenta i activa. Cada dia es llevava ben d'hora per preparar totes les coses típiques de la rutina diària. Cada cop que el seu maleït despertador sonava, el seu cap ordenava que el seu peu dret toqués el terra i de cop s'aixequés. Després amb els ulls mig tancats esquivaria tots els entrebancs que hi havia pel passadís fins arribar al lavabo. Allà, es rentaria la cara i s'arreglaria. Un cop hagués acabat, aniria a la cuina per fer l'esmorzar dels seus 3 dimoniets; la Carla, de 5 anys; en Pau de 8 anys i l'Anna de 10 anys. Després aniria a despertar-los, amb el temps al coll. Els portaria a l'escola i s'aniria cap a l'estació de Sants.

 Cada dia era la mateixa rutina. Un cop a Sants s'adonaria que el seu tren, com de costum, arribaria tard. Pujaria al tren, i aconseguiria perdre tot el seu aroma dolç per passar a un aroma pudent i ple de substàncies sudorífiques. Arribaria a la seva feina 1 hora tard. I, després de tants dies de retard, la farien fora.

La seva rutina hauria canviat. Cada dia estaria més trista i més estressada. Cada dia s'enfadaria més amb els seus dimoniets, i cada dia estimaria menys al seu marit. Que podia fer? Fer una reclamació a Renfe? No hauria servit per res. Ja no tenia feina i la seva vida havia canviat completament.

 

PROU RETARDS !

VOLEM EXPLICACIONS ! 

MORT A LA RENFE !

 

**de: Clarona** 

[@more@]

1 comentari

Lliures ?

Lliures?

 

És possible, que en alguns moments donats de la nostra vida, (que solament en tenim una), ens adonem que cal aprofitar-la al màxim i que no has d'estar preocupat tota l'estona. Cert, hi ha responsabilitats, crències, idees, ídols, metes i ideologia; però aquestes ja són les tasques que cada dia fas i que no te'n oblides de cap ni una. Potser explicant-vos això us intento dir que heu de lluitar, tal i com vaig fer jo, en époques passades per millorar certs àmbits de la meva vida, ja sigui personal com laboral.

 

Tot va començar farà uns dos anys, quan estava treballant en una editorial. Les coses m'anaven bé, fins que va arribar un nou cap, el meu nou cap. Tots els companys no el suportaven i jo, intentava fer el que fós perquè no se'm notés l'odi que tenia cap ell. Aquesta persona, em va destrossar la vida. La meva dona, la Montserrat, que també treballava amb mi a la mateixa empresa, va començar a mantenir una relació dubtosa d'amistat amb el nou cap, en Josep. Cada dia, quan ens anàvem a dormir, intentava que la meva dona em donés una mica d'amor;  però no ho aconseguia,  sempre es trobava malament o em donava tot un seguit d'excuses força sospitoses. Després d'un temps, a la feina vaig veure amb els meus propis ulls, com la meva dona filtrejava amb en Josep. Va ser aleshores quan vaig deixar la meva relació amb la Montserrat. Jo estava destrossat, no sabia que fer. 

Al cap d'un temps em vaig assabentar que la meva ex-dona, la Montserrat havia estat brutalment apallissada, i l'havien trobat mig morta al carrer Ferran. Va ser aleshores, quan amb un atac de ràbia, vaig anar a trobar en Josep, el que se suposava que era la seva parella actual. Vaig parlar amb ell, que estava en un estat etílic prou important i vaig intentar arrencar-li les paraules de la llengua per tal de que em digués que és el que li havia fet a la Montserrat. En Josep, no va dir res més que: "ella és meva i de ningú més, si la tornes a trucar la mataré, m'has entès, tros d'imbècil?" Va ser aleshores quan vaig decidir anar als mossos i denunciar-ho. Vaig esperar i esperar, però quan estava a la comissària, en Josep va aprofitar per acabar la seva feina; matar la Montserrat. Hores després, quan vaig rebre la notícia, em vaig acabar d'enfonsar del tot; com aquell fill de puta m'havia destrossat la vida i havia tret la vida de la Montserrat?

I, vaig tenir l'excel·lent idea de fer-li la vida impossible. Primer van ser les amenaces, després les trucades insultant-lo i finalment hi van intervenir els punys i els cops de peu. Li vaig donar tants que alfinal semblava que no respirés. Em vaig espantar i me'n vaig anar corrents, pensant que l'havia deixat en coma. Però aquesta no va ser la seva fortuna. De tanta ràbia, el vaig matar. Ell em va matar, va matar la meva dona i no es mereixia viure.

I és amb aquestes línies, des de la presó que escric la meva història. Si una persona te la fot, encara que sigui de la pitjor manera, no t'has de posar mai al seu nivell. Mai has de jugar amb foc, perquè has d'estar segur que rebràs i molt. Actualment m' arrepenteixo molt del que vaig fer; però el que em fa més pena, és que encara existeixin persones que es creuen superiors davant d'una dona, que la maltracten ja sigui psicologicament com físicament, fins que finalment acaben amb la seva vida. Que hi puc fer jo, des d'aquestes parets negres i brutes? No res, només explicar-vos la meva història i fer una denúncia col.lectiva cap aquest succés tant penós d'aquesta societat bruta i negre.

 Gràcies.

Anònim.

**I aquest és el meu primer escrit. Sé que hi hauran forces faltes i que potser m'he allargat una mica amb un fet tant fàcil d'explicar.**

PROU MALTRACTAMENTS!! 

de: Clarona 

 

[@more@]

 

1 comentari